dilluns, 25 de gener de 2016

El perquè d'un blog de cuina {el meu post 400 ❤︎}



Avui arribem a l'entrada 400 del blog. Des d'aquí us vull donar les gràcies a tots els que em seguiu, dia rere dia, en qualsevol mitjà de la xarxa: Twitter, Facebook, Instagram, Google i d'altres. Estem contents de tot el recorregut que hem fet junts i encara que suposa un esforç sabem que sempre hi sou. Parlo en plural perquè tant a casa com rere la pantalla sempre estic acompanyada. Cuino i fotografio, els de casa ho tasten, la Violeta que m'inspira i m'ajuda fent de model i vosaltres que ho mireu.
Algun cop m'han preguntat el perquè d'un blog de cuina i això ho contesto ara mateix: és la meva  afició. La fotografia m'ha agradat des de sempre, influenciada pel meu pare que em va regalar la primera càmera quan vaig fer catorze anys i anys després em va donar la seva de gran format. Les guardo com un tresor. Gràcies papa. Vinc del món analògic i m'he hagut de passar al digital. Un gran salt molt gratificant. 
Perquè de cuina? Per a posar en pràctica tot el que vaig aprendre estudiant fotografia i perquè gaudia molt quan plasmàvem el menjar. De sempre ens ha agradat la bona taula i per a tenir-la cal fer-la. Cuinar i fotografiar són les nostres aficions. Tenim una taula senzilla, de verdures del nostre propi hort i amb productes de proximitat. Som de cuina pobra i quan diem  això volem dir que fem els plats amb pocs ingredients per a no treure el gust uns als altres. Trepitgem el nostre territori per a conèixer tot allò que tenim aquí. Cuinem amb oli d'oliva verge extra de la nostra terra, amb peixos de la nostra mar Mediterrània i amb productes de temporada tot seguint el temps. Mengem un poc de molt i un molt de res. I cuinem sense cap pretensió que la de compartir. N'hem après molt dels llibres i revistes que tenim. Només cal practicar i si no surt a la primera, segur que a la segona serà millor. La tercera ja serà de premi. El nostre únic objectiu és fer-vos partícips d'allò que fem i veure que a la cuina s'hi està molt bé. I ho he d'agrair a la meva mare de qui vaig aprendre molt. Gràcies mama. El seu fricandó era insuperable. L'heu fet mai tot sentint Bach? Jo sí i no el sé fer d'una altra manera. Proveu-ho. La sinestèsia que es produeix entre música i flaire és sublim. 
I què seria el nostre blog sense la música. No concebo viure sense ella. Em ve de família i per a mi, orna i omple l'espai, hi posa color. De fet, recordo les cançons que m'han acompanyat en els moments especials de la meva vida. Tots tenim la nostra banda sonora. I ens agrada acompanyar les receptes amb la seva pròpia música. De vegades tenen a veure amb el plat, d'altres senzillament l'escoltem en el moment que estem escrivint. Crec que quan vius intensament la vida t'ho agraeix per això avui ens acompanyarà una gran compositora i sambista brasilera, de Rio de Janeiro, Dona Ivone Lara que té 95 anys. I perquè crec que és un exemple que quan estimes allò que fas, i ho comparteixes, vius d'una altra manera. Escolteu-la a Sonho Meu -somni meu- cantant junt amb els millors sambistes de Brasil. El meu Brasil. És una de les cançons que em conec la lletra sencera, que per cert és preciosa.
I recordar finalment, sobretot, que sense vosaltres, sense els que em visiteu i que m'ho feu saber, aquest blog no seria res. I que estic molt contenta d'haver conegut persones extraordinàries, afegides als amics de sempre, amb aficions comunes i que també segueixo des del silenci: el meu temps no dóna per a més.
Gràcies a tots per ser-hi,
Nani