dilluns, 25 de maig de 2015

Amanida tèbia amb agrelles, bròcoli i flors de cebollí



D'ençà que tinc el blog els amics quan passen per casa porten alguna cosa per a cuinar. Fa uns dies, la Dolors va aparèixer amb un paquet de pasta de colors que li va agradar molt i aquí la tenim: preparada amb verdures i unes flors de cebollí de l'hort que ja estan quasi seques. Passejant pel camí vàrem agafar les últimes agrelles que quedaven i un bròcoli del frigorífic hi ha posat el toc final. Les agrelles són com unes bledes salvatges que us vaig ensenyar a Xips de Vida en l'últim post. Tenen un gust un xic amarg, però passades per la paella amb un all i una mica de pernil queden molt bé. Es poden menjar amanides, com a verdura i amb qualsevol altra preparació. De que eren comestibles en vaig tenir constància llegint el llibre de cuina de la Marquesa de Parabere. En espanyol són les acederas. En el llibre hi ha dues maneres de preparar-les: a la francesa i a l'espanyola. Nosaltres les fem passades per la paella.

Necessitarem:
 - pasta seca o fresca
 - flors de cebollí
 - fulles d'agrelles
 - floretes de bròcoli
 - dauets de formatge fresc
 - trossets de pernil salat
 - sal i pebre
 - oli d'oliva verge extra

Farem:
Rentem molt bé les agrelles, les tallem a tires i reservem.
Tallem les floretes del bròcoli i reservem.
Esmicolem les flors de cebollí i reservem.
En una paella amb dues cullerades soperes d'oli d'oliva les courem a foc suau.
Hi afegim el pernil i salpebrem.
Mentre haurem bullit la pasta segons les indicacions del fabricant.
Escorrem tot reservant l'aigua de bullir.
Preparem el plat amb la pasta i posem les verdures, el pernil i el formatge fresc.
Si volem la pasta més amorosida, hi afegim la meitat d'un cullerot de l'aigua de la pasta.
Amanim amb oli i una mica de bròcoli cru ratllat per sobre.
Que vagi de gust.

Crazy, Willie Nelson, Diana Krall & Elvis Costello.



6 comentaris:

  1. Bona opciò...jo les vaig probar en una crema... em van agradar força i ara les probaré a la paella... segur que amb una amanida tan bona com aquesta son bonissimes... Totes les fulles verdes m'encanten! Gràcies

    ResponElimina
  2. Doncs no n'he menjat mai, però n'he vist pel camp sovint. M'apunto la recepta per quan en trobi. Petons.

    ResponElimina
  3. No n'he menjat mai tampoc però segur que cuinat per tú tot m'agrada :o)
    Un paquet de pasta es transforma entre les teves mans en un plat de festa!
    Petons
    Palmira

    ResponElimina
  4. Ah, ho oblidava, jo tinc el llibre de la marquesa...em va agradar taant el nom!
    Sóc...com diria la meva filla, una friqui!

    ResponElimina
  5. La meravella d'un plat senzill... Molt bo.
    Marta

    ResponElimina