dijous, 31 d’octubre de 2013

Camarões na moranga {receita brasileira}



Encara no ha vingut el fred. Estem en el temps que els francesos en diuen l'été indien, o també l'estiuet de Sant Martí com en diem aquí. Un temps de tardor on fa bo... un automne où il faisait beau... i dura fins a mitjans de novembre. Però, ens ve de gust engegar el forn i ara tenim carabasses amb un color preciós. Què farem amb elles?
Fa uns dies ho vaig preguntar pel Facebook i una de les propostes em va venir en pocs minuts del Brasil (per via màgica d'Internet) de part de la Glòria. La meva amiga Eliane la va confirmar com a bona i a més em va dir el nom: camarões na moranga (llagostins dins la carabassa). Dit i fet! Ens hi hem posat i l'hem fet tal qual, afegint uns rovellons frescos i unes gules que tenia al congelador.

Necessitarem:
 - la meva carabassa pesa 3,650 kg
 - 3/4 kg de llagostins grisos (camarons). Els he comprat a 10,70 €/kg.
 - 150 g rovellons
 - 250 g gules
 - 200 g de crema fresca
 - 250 g de mató
 - sal, pebre i nou moscada
 - oli d'oliva

Farem:
Treure la tapa de la carabassa i buidar-la de llavors.
Salem, posem una mica d'oli i la fiquem al microones a potència màxima fins que estigui cuita.
La meva ha tardat 40 minuts.
Deixem refredar i la folrem per dins amb el mató, reservant una mica per a gratinar-la.
Pelem els llagostins.
Bullim els caps amb una mica d'aigua, colem i els passem per un colador xinès per a treure'n la substància.
En una paella amb molt poc oli hi passem els llagostins, els rovellons.
Hi afegim la crema fresca, el suc dels caps, salpebrem i ratllem una mica de nou moscada.
Ho aboquem dins la carabassa i cobrim amb el mató que hem reservat.
Gratinem fins que es dauri al gust.
Podem servir amb arròs blanc o patates fregides tallades finament.

Coneixeu Joe Dassin? A mi m'agraden totes les seves cançons i una de les més boniques és L'été indien. Teniu dues versions, per igual de bones: una que canta ell sol i l'altra a duo amb Hélène Segara, trieu.

...on ira où tu voudras, quand tu voudras
et on s'aimera encore, lorsque l'amour sera mort
tout la vie sera pareille à ce matin
aux couleurs de l'été indien...

divendres, 25 d’octubre de 2013

Sípia estofada {a la carmanyola}



Tarragona és una ciutat tranquil·la. Ho tenim tot relativament a prop i no cal tirar de carmanyola. Però algun cop has de quedar-te a la feina i llavors és quan penses que va bé tenir-la a mà. Fa uns dies es va trencar la que tenia i vaig entrar a Culinarium, és difícil passar per davant i no fer-ho, la Maria en va recomanar una que va molt bé tant per fred com per calor. El preu era temptador, així que ja ha passat a fer companyia als altres estris. La vaig estrenar amb una sípia estofada. Aquesta vegada calculeu les quantitats vosaltres, segons les persones i el gust.

Necessitarem:
 - oli d'oliva
 - ceba tallada finament
 - pebrot verd a daus
 - pastanaga esmicolada
 - 1 all
 - patates trossejades
 - 1 fulla de llorer
 - rovellons
 - sípia neta (jo l'he fet amb una de Tarragona)
 - musclos cuits al vapor i sense closca
 - gambetes o llagostinets pelats (també de Tarragona)
 - sal i pebre
 - aigua

Farem:
Passarem la sípia per una paella amb poc oli d'oliva i reservem.
A la mateixa paella hi afegirem una mica més d'oli i sofregim la ceba, el pebrot, l'all i la pastanaga.
Salpebrem.
Afegim la sípia i el llorer, cobrim amb aigua i deixem  que es cogui uns 20 minuts.
Posem els bolets.
Fregirem una mica les patates perquè no es desfacin, les aboquem a l'estofat i que es coguin uns 10 minuts a foc mitjà.
Ara ja podem posar-hi els musclos i les gambes, que es facin un parell de minuts.
Tastem el punt de sal.

Com que estem a la feina beurem aigua!
Si la fem d'un dia per l'altre, queda més bona perquè es confita.
A casa ens mengem aquest estofat amb un bon allioli i acompanyat de vi blanc.

Sole Gimenez, Je ne veux pas travailler.
La meva aportació als menjars de carmanyola de Memòries d'una cuinera.

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Chicken and ham pie {per a Norman Foster}



17 h. en punt. Com si es tractés de prendre el te a Londres, sona el telèfon. A l'altre costat una veu agradable em diu:
- Sorry! No podré sopar demà amb vostè Mrs. Nani. A les 22 h. hauré de sortir amb el meu avió cap als Emirats Àrabs a veure com continuen les obres del projecte que hi tinc ara. Sento molt no poder assistir, però sí que estaré enormement satisfet de compartir avui un bon vi de la seva terra, m'agraden molt tots els que conec, acompanyat de qualsevol cosa lleugera preparada a la seva cuina.
Qui em trucava era Sir Norman Foster, que havia de venir a sopar demà a casa. Quan penjo, em ve a la memòria el Borough Market de Londres. Si el coneixeu, sabreu que és un mercat londinenc i que em va fascinar per la seva varietat de productes de tot el món, per les persones de diferents països que hi venen, pels colors de les parades i estaria enumerant moltes més qualitats durant estona. Recordo que allí em vaig menjar un dels pie's més bons que he tastat mai: de pollastre i pernil cuit. Aquest fet em marca i penso que fer-ne un per a acompanyar un bon vi seria una excel·lent idea, ja que m'ha avisat amb poc temps i no en necessito gaire per a preparar-lo i compartir-lo al seu estudi.
Somiar no costa diners...
Per a un motlle de 18 cm,

Necessitarem:
 - 1 paquet de massa brisa (congelada o fresca)
 - 100 g de porro tallat finament
 - 40 g de mantega
 - 1 cullerada sopera de mostassa antiga
 - 2 tasses (cafè) de farina
 - 2 tasses (cafè) de llet
 - 1 pit de pollastre rostit trossejat
 - 130 g de pernil cuit tallat a dauets
 - sal i pebre
 - nou moscada
 - julivert esmicolat
 - 1 rovell d'ou batut amb una mica d'aigua i sal

Farem:
En una paella on haurem posat la mantega hi courem a foc mitjà el porro.
Quan estigui tou incorporem la mostassa, el pollastre i el pernil, deixant que agafin gust un parell de minuts.
Hi afegim la farina i la llet, fins que es faci com una beixamel.
Salpebrem i rallem per sobre una mica de nou moscada.
Hi posem julivert al gust de cadascú i reservem.
Amb la massa brisa cobrirem els fons del motlle fent una rodona de la mida.
Una tira en forma de rectangle cobrirà al voltant i una altra rodona cobrirà la part de dalt, un cop hàgim posat el farcit.
Amb un tros petit farem una fumera perquè surti el vapor de dins i no pugi el pie.
El pintem amb el rovell d'ou que haurem deixatat amb una mica d'aigua i sal.
Escalfem el forn a 180º i hi deixem el pie durant uns 20', o fins que estigui daurat.
Us garanteixo que queda molt bo.
Què sentirem mentre el cuinem? A mi m'agrada el grup britànic Lighthouse Family, High, com alts són els edificis que fa Norman Foster.

El d'avui és un repte que va començar l'estiu passat al blog Dime que es viernes. Tracta d'anar passant el relleu d'un blog a altre amb l'excusa de convidar un personatge que pot agradar al blog amic a qui es convida. Fins ara els personatges convidats han sigut:
La Caputxeta Vermella, per Patricia de Dime que es viernes
Cocó Chanel, per Carmen de Tia Alia Recetas
Àngela Merkel, per Yolanda de Cocido de Sopa
Alberto Chicote, per Caty de Circus Day
Quasimodo, per Juana de La cocina de Babel
Sherezade, per Mayte de Rústica
Mahatma Gandhi, per Mon d'April's kitch
i ara jo que he convidat Norman Foster.

La Mon d'April's Kitch em coneix bé. Sap que m'agrada el disseny i l'arquitectura i va fer una bona tria per al meu personatge. Ella sabia que fa uns anys vaig fer una escapada a Berlín per a veure sobretot edificis dels meus dos arquitectes favorits: Oscar Niemeyer (de qui ja vaig parlar aquí) i Norman Foster. D'aquest arquitecte m'agrada i que he vist, entre d'altres, la imponent Torre de Collserola  de Barcelona, l'impressionant Pont de Millau a França, el modern metro de Bilbao i la magnífica cúpula del Reichstag de Berlín, de la que us ensenyo l'interior i un collage fantasiós amb diverses fotografies. M'agradaria parlar-vos una mica més sobre aquesta obra, però els que em seguiu sabeu que no m'agrada allargar-me massa. Només dir-vos que aquest edifici mereix una visita. Per cert, heu vist el reportatge Quant pesa el seu edifici, Mr. Foster? Norman Foster ens explica que l'arquitectura és per a ell, alguna cosa que realment afecta a tots els sentits. Diu que en aquest sentit que és alguna cosa que pots mesurar, pots quantificar i si vols, té una dimensió espiritual que està vinculada amb tots els sentits. I això és quelcom que no pots mesurar, però saps que està i commou, mou el propi esperit. En aquest film/reportatge, Deyan Sudjic, director del Design Museum de Londres, ens diu que l'essència de l'arquitectura de Norman Foster és que el disseny pot fer que les coses funcionin millor i que hem oblidat que les coses útils també poden ser molt belles. Us el recomano.

Estic molt agraïda a Mon, s'ha esdevingut una bona amiga, que hagi pensat en mi per aquest repte. I ara em toca dir a qui passo la tanda.
Txan!!!!!! Que es vagi preparant la Gemma de Fogons, un bonic blog de cuina amb receptes saludables i una molt cuidada fotografia. I per aquest motiu li demano que prepari un sopar per a un fotògraf que estic segura li hauria agradat convidar (i a mi també): Henri Cartier-Bresson. Apa Gemma, sé que et sabràs lluir com ho fas sempre. Tens un termini de 20 dies. Esperarem amb ganes!




divendres, 18 d’octubre de 2013

Pe de moleque com avelãs {mais uma receita}



Encara tinc pendent de publicar el repte de Memòries d'una cuinera del mes passat, però aquest no vull esperar i poso la recepta: ens demanen de fer garapinyades. Com que he pensat que n'hi hauran de moltes classes jo he cuinat unes avellanes en forma de pe de moleque, un dolç brasiler molt popular que la meva mare feia molt bé. He cercat en els seus apunts i no l'he trobat, perquè crec recordar que ella hi afegia una culleradeta de bicarbonat i jo no ho he fet, no estava massa segura. Al Brasil aquest dolç es fa amb cacauets, però aquí el prepararem amb avellanes de Reus.

Necessitarem:
 - 250 g d'avellanes torrades i pelades
 - 250 g de sucre
 - 1/2 pot petit de llet condensada
 - 50 g de mantega

Farem:
Posarem la mantega, el sucre i les avellanes en una cassola.
La posem al foc i no deixem de remenar, fins que el sucre estigui líquid.
Hi aboquem la llet condensada i continuem remenant fins que la massa es desenganxi dels fons.
Ràpidament ho posem sobre un marbre fred o una safata de forn untada amb mantega.
Deixem que es refredi i trenquem amb un martell a trossets petits que seran més fàcils de menjar.
Molta cura amb les dents...
No són garapinyades però formen part de la memòria de la cuina de casa.

I no puc parlar de música brasilera sense pensar en Beth Carvalho, una de les grans sambistes brasileres. Estem a la tardor i tenim el terra cobert de fulles seques. Folhas secas.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Còctel de caqui i xips de moniato {amb vitamina C}



Ens agrada la cuina de temporada i la seguim sempre. La natura amb els seus colors ens indica què menjar en tot moment i no s'equivoca. Ara toca vitamina C per a poder passar l'hivern de la millor manera possible i ella ens ho proporciona: moniatos, taronges, mandarines, caquis... Com que el nostre caquier és generós i en mengem molts, diumenge vaig preparar un còctel que va sortir força bo. I si la canalla també en vol, només cal fer-lo sense alcohol i llestos. El vam acompanyar amb unes xips de moniato recent fetes i va quedar un aperitiu de luxe. Per a dues persones,

Necessitarem:
 - 4 caquis
 - 30 cl de Chartreuse
 - 50 cl de rom
 - canyella en pols
 - gel esmicolat
 - moniato tallat ben fi
 - oli d'oliva o de gira-sol
 - sal

Farem:
Amb una cullera buidem els caquis.
En un got de batedora, o si teniu coctelera, hi poseu els caquis i els líquids.
Sacseu-ho ben bé.
Hi afegim el gel esmicolat o el posem directament a la copa, al gust.
Empolvorem amb canyella.
Fregim el moniato en oli ben calent, traiem i deixem sobre paper de cuina, per a treure l'excés d'oli i salem.
Podreu trobar una altra recepta amb caquis aquí.

Els rajos de sol ens escalfaven la cara. Teníem el diari a mà. Estàvem a gust. Un diumenge tranquil. De fons, jazz amb Toots Thielemans, Cocktails for two.




dissabte, 12 d’octubre de 2013

Temps de verema a Bàrbara Forés {bons vins}



Temps de tardor. Temps de verema. Temps de gaudir d'una activitat diferent a la natura.
Apa, temps d'agafar el cotxe i fer una escapada a la Terra Alta on es fan uns vins dels millors del món. Vam decidir anar a visitar un dels cellers emblemàtics de la DO Terra Alta: Cellers Bàrbara Forés de Gandesa. De la mà de Carme Ferrer, rebesnéta de la persona que dóna nom als vins, visitàrem les finques cultivades de diverses classes de raïm: Carinyena negre, Tempranillo, Morenillo, Garnatxes i d'altres. Unes vinyes que fan un goig impressionant i més que cuidades són mimades. En unes ja s'hi ha veremat, en altres s'està esperant el moment òptim per a fer-ho.
A mesura que avançava el dia, i variava la llum per moments, anàvem apreciant les diferents tonalitats de les fulles: unes encara ben verdes i d'altres amb tonalitat tardorenca que ens feia imaginar el color del vi que ens beurem més endavant. Una posterior visita al celler, una casa pairal del segle XIX de l'arquitecte tarragoní Ramon Salas Ricomà, ens va completar la idea de com cuiden el producte fins al moment que ens el trobarem a taula produint un gran plaer i acompanyant-nos en un dels bons moments de la vida. Per a nosaltres és molt important arrodonir els àpats amb bons vins i els de Bàrbara Forés ho són. En pocs dies han estat citats en diverses publicacions.
La d'avui és una visita a la Terra Alta que us recomano. Aquí trobareu més detalls per si voleu anar-hi i gaudir d'una bona estada. Si feu la visita acompanyats de la Carme us transmetrà la pau d'una activitat que ella fa diàriament, cal controlar en tot moment com estan els ceps, i aconseguireu estar en concordança amb la natura.
La nostra terra també ha donat bons músics: Frederic Mompou, Cançons i danses: Cançó i dansa número VI.





dimarts, 8 d’octubre de 2013

Violeta i la fàbrica de xocolata Creo {anem a Tortosa}



Segur que el títol de l'entrada d'avui us recordarà el llibre de Roald Dhal, Charlie i la fàbrica de xocolata, o la fantàstica pel·lícula de Tim Burton basada en ell. Sí, si és així, aneu bé. L'única diferència és que la nostra Violeta no té res a veure amb el personatge de Violet Beauregarde del relat. 
Fa uns dies vàrem visitar amb ella una de les poques fàbriques artesanals de xocolata, per no dir l'única que queda a Catalunya, Xocolates Creo de Tortosa. Ens varen rebre el Xavi i la Cinta, unes persones amb un carisma excepcional i que continuen el negoci heretat del pare d'ell, que va començar a funcionar els anys 40'. La fàbrica, que té la maquinària inicial i és la mateixa que podeu trobar al Museu de la Xocolata a Barcelona, és una autèntica relíquia. Els motlles són els de fa 70 anys. Els productes utilitzats són d'una excel·lent qualitat i això queda reflectit en el producte final. Destaquem principalment l'ús de farina d'arròs del Molí de Rafelet del Delta de l'ebre, sense gluten, que fa que sigui apte per a celíacs.
Vàrem veure els antics cromos que acompanyaven les rajoles fa molts anys. Uns llibres que en Xavi ens ensenyà amb tot l'amor del món, motlles de bombons i moltes més coses que ens varen emocionar.
Tota una cultura, tota una tradició i tota una gran estima pel territori.
La Violeta recordarà la visita durant molt de temps. La Cinta, es nota la seva dedicació a la canalla, li va ensenyar a embolicar les rajoles (que porten el segell de Qualitat Ebrenca), tal com ho fan a la fàbrica i s'ho va passar d'allò més bé. Realment, nosaltres tampoc oblidarem el tracte que vàrem rebre de part del Sr. Wonka, ai perdoneu, em sentia dins el relat, volia dir per part de Xavi i Cinta. Aquí teniu un video molt interessant del programa Mira que bo! de com fan la xocolata Creo. Us el recomano. És com fer la visita tal qual.
Nosaltres ens hem menjat unes figues cobertes de xocolata cuita i no cal que us transmeti el plaer, el podeu imaginar. Posem-hi de fons Minor Swing de Rachel Portman, de la banda sonora de la pel·lícula Chocolat i tot quedarà ben dolç...
Gràcies Xocolates Creo, el sentiment d'una xocolata. Gràcies Xavi per la continuitat.
M'oblidava, encara que us causi estranyesa, només els trobareu a la cadena Spar. Un producte de molta qualitat i 100% artesanal que mereix una especial atenció.



divendres, 4 d’octubre de 2013

Cactus, gelatina de figa de moro i vinagreta



Una de les receptes de la revista Cuina que més m'ha xocat de sempre és una del número 109 i que està feta amb figues de moro, recepta de Carme Ruscalleda. I com diu de treure'n punxa...encara que, a la nostra cultura, de les figueres de moro només en consumim el fruit, aquí ens proposen menjar-ne també el cactus, inspirats en la cultura mexicana, que se'l menja de moltes maneres diferents. Per a quatre persones,

Necessitarem:
 - 1 peça de cactus de figa de moro (un oval molsut de la planta, atenció que té punxes)
 - 12 figues de moro (atenció amb les punxes)
 - 2,5 fulles de gelatina (de 2 g cadascuna)
 - 50 g de suc de llimona
 - 30 g de sucre
 - flocs de blat de moro torrat (Corn flakes)
 - fulles de menta
 - pètals de gerani (no en tinc i he posat flors de romaní)
 - 50 g d'oli doliva verge extra
 - sal grossa i pebre negre
 - 10 g de vinagre de Mòdena
 - 2 g de mostassa de gra
 - 1 dàtil picat menut

Farem:
1 - Peleu amb compte les figues, amb forquilla i ganivet talleu-les pel mig, fixeu la part oberta amb la forquilla i, amb una cullereta, aneu-ne buidant l'interior. Tenen una polpa sucosa i amb moltes granes. 
Peseu-la, us calen 250 g de producte net. Passeu-lo pel passapurés per triturar i alhora retirar part de les granes, obtindreu 200 g de pes net. Reserveu-ho.
2 - Remulleu la gelatina en aigua freda escorreu-la i poseu-la a fondre en un cassó sobre un foc molt suau. Afegiu-hi el suc de llimona i el sucre i mescleu-ho fins a fondre el sucre. Aparteu-ho del foc, mescleu-ho amb la polpa de figa de moro i reserveu-ho en un atuell per quallar-ho a la nevera.
3 - Mescleu els ingredients de la vinagreta, poseu-hi un punt de sal i pebre i reserveu-la.
4 - Amb l'ajuda d'un paper dur, d'estrassa o d'embalatge, fregeu la peça de cactus amb ganivet per fer-ne saltar les punxes de la pell exterior. Esbandiu-la a raig d'aixeta i peleu-la com un cogombre. Feu-la a talls d'1 cm de gruix. Marque les peces de cactus polides, fregades amb un fil d'oli i salpebrades a la planxa o en una paella, 2 min. Reserveu-les.

Muntatge:
5 - Disposeu a cada plat una llesca de cactus, repartiu-hi la gelatina de les figues feta a cubs, amaniu-ho amb la vinagreta i repartiu-hi per sobre les fulles, els pètals, els flocs de blat de moro torrat i un xic de sal grossa.

Amb Mèxic al cor, una part del meu s'hi va quedar, Vicente Fernández ens canta a totes les dones, que som totes unes Mujeres divinas. I tant que sí...