divendres, 30 d’agost de 2013

Empedrat {per a una bona dieta}



A l'any 2010 la UNESCO va declarar la Dieta Mediterrània com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta dieta és un estil de menjar i viure que per a nosaltres representa un privilegi. Gaudim en gran quantitat de tots els ingredients que la componen: l'oli d'oliva (el principal), cereals, fruites i verdures fresques o seques, i en proporcions moderades de carn, peix i productes lactis, abundants condiments i espècies. I sempre acompanyat d'un bon vi o infusions. Què ens falta per a seguir-la? Res. Només ganes de preparar un plat senzill que ens faci agradable l'àpat. Un cop més m'inspiro en un plat de la revista Cuina, el número 119, recepta d'Alfons Bach i que és un plat molt nostrat i un bon exponent de la dieta mediterrània: l'empedrat. Per a quatre persones,

Necessitarem:
 - 500 g de fesols de Santa Pau (o mongetes del ganxet, o cigronets de l'Anoia o llenties)
 - 1/2 tomàquet madur
 - 1 ceba tendra
 - 1/2 pebrot verd
 - olives tendres
 - 4 anxoves (o arengades, o seitons o totes tres coses)
 - 4 trossos de bonítol en conserva
 - 100 g de bacallà esqueixat
 - sal
 - oli d'oliva verge extra

Farem:
1 - Poseu els fesols bullits i a temperatura ambient en una safata i saleu-los.
2 - Pel damunt, afegiu-hi els tomàquets, el pebrot i la ceba, picats ben petits. Al damunt, el bonítol, les anxoves, el bacallà i les olives.
3 - Amaniu-ho amb l'oli d'oliva verge extra.

Ja només cal acompanyar-lo d'un bon vi, que a les nostres contrades no és difícil de trobar.
Itàlia és un dels països que, juntament amb Espanya, Marroc i Grècia, presentaren la candidatura a la UNESCO. A nosaltres la música italiana ens agrada molt. Teniu La mia storia tra le dita de Gianluca Grignani, que va participar al festival de San Remo a 1994. També us agradaran les versions brasileres de Fábio Jr.  o Ana Carolina i una magnífica versió en català de Sergi Dalma, Plorant les hores.
Apa, a sentir-les. Us agradaran.


dilluns, 26 d’agost de 2013

Infusió de marialluïsa {del nostre hort}



La marialluïsa de la torreta ara està esplèndida. Ja cal que anem pensant què hem de fer amb les seves fulles abans que caiguin. Encara fa calor, però el rebost que es nodreix de l'hort tot l'any ja espera les seves fulles seques.
Fa uns dies la Rosa, una veïna, ens va preparar una infusió molt bona amb elles. Explicà que les asseca d'una manera ben senzilla: en treu les fulles, les posa en un bol o safata i les cobreix amb un tul o un colador metàl·lic. Les deixa 3 dies a sol i serena, sense que es mullin. Les envasa en un pot hermètic i llestos.
Nosaltres ja ho hem fet i ja ens imaginem a la tardor llegint un bon llibre i prenent una infusió que ens deixarà l'ànima ben reconfortada. A més ens acompanyarà Mahler, Simfonia núm. 5 in C, dirigit per Herbert Von Karajan.
Us quedeu amb nosaltres?




dimecres, 21 d’agost de 2013

L'hort i la felicitat {la vida a l'aire lliure}


Diuen que el roce hace el cariño i això ho hem après bé amb la natura. Per més que te l'estimis fins que no hi tens contacte directe amb allò que plantes no t'adones del seu valor real, per més exigent que siguis comprant productes de qualitat.
Un dia et mires el calendari per a veure què s'ha de plantar en tot moment (es nota que n'estem aprenent), l'altre prepares la terra, seguidament vas al pagès a comprar llavors i planters, tot aprenent de les explicacions que ell et dóna i de les persones que fan cua amb tu. Plantes, regues, cuides, et defenses de les plagues i quan tens els fruits ho celebres. Uns tomacons que faran un deliciós pa amb tomaca, una carabassa que farà una crema a la tardor. I així anem seguint el ritme del temps.
Al balcó o a la terrassa també es pot tenir un racó amb una tomaquera en una torreta.
Animeu-vos, tots podem plantar i collir felicitat!
Felicitat també és sentir una bona música: Art TatumStormy Weather.





divendres, 16 d’agost de 2013

Els colors de Tarragona II {una bonica ciutat}



Un cop més han arribat les festes de Sant Magí a Tarragona. Com sempre amb una gran varietat d'actes per a tots els gustos i totes les edats. I com sempre amb una bona oferta gastronòmica i per a totes les butxaques.
Un cop més hi sou convidats a passejar-vos per la nostra ciutat, una ciutat de colors, una ciutat amb llum mediterrània i que us acollirà amb els braços oberts.
Benvinguts!

Aquí hi trobareu tota la informació que necessiteu:




dimarts, 13 d’agost de 2013

Camarão nordestino {del nord-est brasiler}



A l'anterior entrada us parlava del menjar de la regió nord-est del Brasil, doncs us porto un dels plats d'allí: uns llagostins/camarões fets de manera senzilla i de poc cost econòmic. Els vaig comprar a 8,90 €/kg. al Mercat municipal de Tarragona. Resulta un bon plat que acompanyat d'arròs blanc és una delícia. Per a quatre persones,

Necessitarem:
 - 1 kg de llagostins petits (camarão)
 - 5 branques de coriandre
 - 3 tomàquets madurs
 - 2 cullerades soperes de suc de llimona
 - 1 ceba mitjana
 - 1/2 pebrot vermell
 - 1 culleradeta de sal
 - 2 cullerades soperes de tomàquet concentrat
 - 150 g de crema de llet
 - 1/2 tassa d'oli d'oliva
 - julivert tallat

Farem:
Netegem els llagostins de pell, cap i budell, els salem i reservem.
Fem un sofregit suau amb l'oli d'oliva, els tomàquets trossejats, el pebrot tallat, la ceba, el coriandre i ho salem.
Quan estigui al punt hi afegim tomàquet concentrat i el suc de llimona, deixant un parell de minuts.
Ho passem tot pel colador xinès o de malla metàl·lica (m'agrada més) perquè quedi ben fi.
Ho tornem a posar a la cassola i hi afegim la crema de llet i els llagostins, i ho deixem coure un parell de minuts a foc suau fins que els llagostins estiguin rosats.
Hi posem per sobre julivert tallat o herbes provençals.

La nit era agradable. La conversa molt interessant: va venir la Carmeta que ha travessat l'Atlàntic a vela i ens explicava el viatge amb emoció. Un vi blanc ens acompanyava i després ens vam mirar els estels que la guiaven... 
Que bé s'està quan s'està bé. I quina sort tenir bons amics.
Fantasy, Earth, Wind & Fire.

divendres, 9 d’agost de 2013

O nordeste brasileiro {una vida gens fàcil}



Brasil és un país immens, preciós i amb diverses tradicions. Una d'elles és el carnaval. Fa uns anys, el meu marit i jo vam recórrer el nord-est brasiler en època carnavalesca. Seguint camins i carreteretes vàrem anar a parar a un vilarejo on feien una rua i ens trobàrem amb una comparsa que escenificava la tropa del cangaceiro (bandoler) més famós d'aquell país: Lampião, odiat per uns reverenciat per altres. Amb ell, Maria Bonita i tot el seguici. Les seves disfresses, fetes amb materials ben senzills, eren fantàstiques i amb uns colors meravellosos.
És una regió on la supervivència és molt dura. Veure com celebraven amb música sertaneja, del Sertão, aquella festa era emocionant, tot i que em sobraven les armes (tant de bo no existissin) que feien part de l'atrezzo. Veiérem persones, on el dia a dia és molt difícil, amb ganes de celebrar com cada any la seva festa entre els del poble.  No els agradava gaire els visitants. Nosaltres érem els únics però al final el meu marit va ser convidat a fer una partida de dòmino en un baret de carrer. La màgia dels viatges.
Tot això us ho explico perquè un dels llocs on millor he menjat és en aquella regió. Podem trobar tota una cuina feta amb productes barats i que només requereixen temps. És una cuina rústica i refinada alhora. Així hi podem menjar quibebes, bolos de gomabeijustapiocapaçocapeixada de comadre i uns camarões nordestinos que són els que he fet i compartiré en el post vinent.
No tot és samba al Brasil. La música sertaneja és dolça. Xodó? En portuguès és una manera amorosa d'anomenar una persona estimada. Una cançó brasilera molt coneguda és Eu só quero un xodó, per Gilberto Gil. Bona música nordestina. Quanta saudade...




dimarts, 6 d’agost de 2013

Alberginíes en tempura {i les seves flors}



La meva mare sempre em deia que em deixés de modernitats perquè la cuina tradicional no fallava mai. Ara riuria per sota el nas quan li digués que a aquella cobertura que feia amb cervesa li diem tempura, ella que era la reina dels arrebossats. El que millor li sortia era la de flors de carabassons. No en tinc cap recepta escrita que l'expliqui, però la farem com recordem. És temps d'albergínies (de pas, mireu la bellesa de les seves flors) i també de carabassons. En farem uns bastonets. Apa som-hi!

Necessitarem:
 - 2 albergínies mitjanes
 - 2 carabassons mitjans
 - 1 rovell d'ou
 - la seva clara muntada a punt de neu
 - 1 got petit de cervesa
 - 100 g de farina
 - sal i pebre
 - oli per a fregir

Farem:
Rentem les hortalisses, en traiem les puntes i les tallem a bastonets.
Primer ho farem amb les albergínies, que les deixarem en remull en aigua, durant una hora i després les escorrem, això farà que li traguem l'amargor i perquè no absorbeixin tant d'oli al fregir-les.
Posem la farina en un bol i li afegim el rovell de l'ou i una cullerada d'oli d'oliva.
Remenem bé, salpebrem i hi aboquem la cervesa per a fer una pasta ben fina.
Seguidament ho barregem tot amb la clara.
Posem els bastonets d'albergínia i carabassó al bol.
Amb una forquilla els anirem agafant d'un en un, fregint-los a l'oli calent i deixant-los sobre un plat amb paper absorbent.
Salem al gust i servim com aperitiu o com acompanyament de peix o carn.
Aquest cop m'he apropat bastant a una bona tempura. Encara em queda perfeccionar-la.
Sé que li trobaré el punt, perquè hi posaré tot de mi, inspirant-me en Willie Nelson, All of me.
Ballem?





divendres, 2 d’agost de 2013

El fonoll i la libèl·lula {en un dia de sol}



Pel títol sembla que l'entrada d'avui hagi de ser una faula d'Isop que tant m'agradava llegir de petita, però no. Us explico. D'ençà que tinc el blog que vull posar una recepta feta amb fonoll. D'aquesta herba umbel·lífera m'agrada tot: la seva olor, el seu gust, la seva bellesa com a planta i sobre tot les seves flors. Com que ara estan esplèndides, tenia ganes de fotografiar-les. Diumenge passat ens vam llevar ben d'hora per anar a veure-les i tallar-ne. Sí, la càmera la vaig agafar però em vaig oblidar de les tisores, així que només podria retenir-les en imatges. De sobte, mentre ho feia, em vaig sentir observada. En alçar la vista una preciosa libèl·lula em vigilava i seguia tots els meus moviments. Vàrem començar un joc de persecució/seducció que us vull transmetre. Poseu-hi de fons a Jimmy Somerville amb Can't take my eyes off you i us podreu imaginar l'escena que protagonitzàvem totes dues pel camp a travésLa meva fascinació pels espiadimonis no té límits, mireu les galetes. El fonoll m'agrada i el poso en plats de peix i carn. Aviat la recepta.