dilluns, 30 d’abril de 2012

Carpaccio de vedella amb oli de cítrics, ruca i parmesà








Fa uns dies la Pili del bloc Kooking, em va citar en un post i jo com agraïment li vaig dir que faria una de les seves receptes. Entre totes, que en té de molt bones, he triat un carpaccio. A casa ens agrada molt i quan volem un soparillo especial ens el preparem. Li he donat un toc diferent, servint-lo dins d'una base de pasta de full, en racions individuals i per a aperitiu. A veure què us sembla.
Per a dues persones

Necessitarem:
 - 200 g de carpaccio de vedella
 - 30 de parmesà ratllat
 - ruca
 - sal grossa
 - pebre rosa mòlt
 - pasta de full
per a fer l'oli de cítrics:
 - la pell: d'una llima, d'una llimona petita i d'una mandarina
 - oli d'oliva suau

Farem:
Pelem els cítrics i traiem la part blanca perquè no amargui, posant-los en una paella de 20 cm.
Cobrim amb l'oli d'oliva i ho anem confitant a foc baix durant uns 20 minuts.
Deixem refredar.
Estenem la pasta de full en una taula enfarinada i amb un got de la mida que vulguem fem unes rodones.
Enfornem a 180º, amb el forn ja escalfat, fins que estiguin daurades damunt un paper de forn.
En un bol amanim la ruca amb l'oli, en un altre la carn.
Servim, com a aperitiu, posant la ruca en les formes i a sobre la carn.
El formatge en làmines o ratllat, al gust, a sobre.
Salem. Jo ho he fet amb la sal d'herbes que tenen Els fruits saborosos i que és boníssima.

Moltes gràcies Pili. Ens continuarem visitant.
Ara, mentre escric davant l'ordinador, escolto un duet de la Norah Jones amb Willie Nelson, canten Baby it's col outside...una música que entra al cor.


divendres, 27 d’abril de 2012

Carquinyolis, com els de sempre {del Sr. Arimany}



Quan les nenes de Memòries d'una cuinera van proposar fer carquinyolis per aquest mes, no sabien com m'agradaria la idea. Si cerqueu a Gastroteca.cat veureu que se'n fan a molts pobles de Catalunya i que destaquen sobretot els de l'Espluga de Francolí i els de Caldes de Montbui. I si encara es busca més resulta que en Salvador Arimany, que ja ens ha acompanyat d'altres vegades, és de l'Espluga i jo li dic el rei dels carquinyolis. Així que només calia anar a beure de la font d'on surten. Us transcric la recepta tal com me l'ha donat i que hem fet a casa conjuntament. Tota una lliçó d'un gran mestre.

Necessitarem:
 - 250 g de sucre
 - 120 g d'aigua
 - 1 polset de vanil·lina
 - 250 g d'ametlla llargueta crua amb pell
 - 5,5 g de carbonat amònic
 - 360 g de farina fluixa

Pastat:
Es fa un volcà amb la farina damunt la taula.
Al centre s'hi posa el sucre, el 85% de l'aigua i la vanil·lina.
Es remou amb la ma.
A continuació s'incorporen les ametlles i carbonat amònic dissolt amb unes gotes d'aigua.
Es barreja ben barrejat i es fa prendre la farina.
Ha de quedar una pasta dura.
Si cal, hi posarem una mica més d'aigua.

Formació:
Se'n fan 5 trossos igual de pes. Empolvorant amb farina farem unes tires cilíndriques de l'amplada de les llaunes dels forns domèstics, que haurem untat amb oli d'oliva. Passarem un pinzell mullat per a treure totes les restes de pols de farina.

Cocció:
Prepararem el forn (que ha de ser elèctric i sense ventilador) a 180º. Al moment d'entrar la llauna al forn l'apagarem i als 5 minuts el tornarem a engegar a 145º/150º. Temps aproximat una hora. Vigilar molt, la cocció és enganyosa. Treure del forn les barres d'una en una, mentre hem baixat el forn a 100º, i talleu al gruix que vulguem amb un ganivet gros i damunt de fusta.

L'apunt final:
Tingueu els canells preparats per a pastar. Si veiéssim que el forn avança molt de color torrat, baixem la temperatura. Guardem en recipients hermètics.

Us he de dir que mai havia fet carquinyolis i haver après a fer-ne amb Salvador Arimany ha estat tot un luxe, com sempre. Han quedat cruixents i molt bons. És la nostra música d'avui: crec, crec...
Mentre anava pastant m'explicava històries de tota mena. I em recalcava de la gran sort de tenir tot tipus de productes a l'abast. En el temps de l"estraperlo" de la posguerra...De pas m'ha deixat fotografiar unes receptes centenàries del seu pare i molt curioses. Això donaria per a una entrada dedicada.
Moltes gràcies Sr. Arimany per la seva bonhomia.



dimarts, 24 d’abril de 2012

Quinotto amb carxofes i gambes {excel·lent!}



Una de les coses que més m'agraden és anar a comprar tranquil·lament, això si disposo de temps, i mirar les prestatgeries i veure quins productes no he tastat mai. Una de les últimes adquisicions va ser la quinoa negra dels productes de Mugaritz Experiences. Ja he cuinat quinoa d'altres vegades, però aquesta no, així que senzillament he seguit les instruccions i he introduit alguna variació.
El resultat ha sigut molt bo i lleuger. Li he canviat el nom: si el risotto es fa amb arròs, quan el fem amb quinoa li direm quinotto. A més es fa amb oli d'oliva i no pas amb mantega.
Per a quatre persones

Necessitarem:
 - 200 g de quinoa negra
 - 1 l de consomé de pollastre
 - 20 g de formatge parmesà ratllat
 - 200 g de carxofes confitades en oli
 - 100 g de gambetes congelades
 - 50 ml d'oli d'oliva verge extra
 - sal

Farem: 
Rentem la quinoa amb força aigua.
La bullim en el consomé durant 12 minuts.
Escorrem i la posem en una paella amb l'oli a foc suau.
Hi afegim el formatge, les gambetes (prèviament bullides i escorregudes), les carxofes i el formatge.
Acabem lligant-ho tot amb més oli d'oliva i si cal li donem el punt de sal.
Ens pot servir de guarnició o bé com a plat únic.
A les instruccions del paquet el cuinen amb tinta de calamar, però jo n'he prescindit.
Ha quedat molt suau i digestiva.

Tal com fan constar al paquet: són llavors recuperades de l'agricultura andina que tenen moltes qualitats alimentàries i que es poden fer servir en elaboracions dolces (galetes o masses) o salades (risottos i guarnicions).

Recordeu la cançó Let's stay together? L'escoltava mentre escrivia l'entrada i semblava que l'Al Green estigués cantant per a mi sola...


dissabte, 21 d’abril de 2012

Cuinant amb...Maria Rosich {traductora}

Avui cuinem emocionalment amb una nena, dic nena perquè la conec des de molt petita. I per a mi existeixen dues Maries, la petita i estudiosa que anava a l'escola Pax amb la meva filla Zoe i l'altre la gran i guapíssima que ara ja és mare de dues nines. 
La Maria fa uns anys va traduir de l'anglès al català el llibre El perfeccionista a la cuina de Julian Barnes, editat en català per Viena Edicions  i en castellà per  Editorial Anagrama.
Estem a les portes de Sant Jordi i ella col·labora amb nosaltres amb un divertiment sobre la cuina que ens treu la rialla subliminarment.




Quan em van encarregar traduir El perfeccionista a la cuina no sabia que estava a punt de començar a fer teràpia. A veure qui s'hi reconeix: obres internet i fas un tomb pels teus blogs preferits, i a mesura que cliques d'una pàgina a l'altra et va envaint la sensació que tothom té unes cases ordenadíssimes, fa cupcakes de colors, amigurumis de ganxet, cus faldilles a les seves nebodes i convida amics i saludats a sopars en què només se serveix haute cuisine feta amb «quatre coses que tenia a la nevera» (o pitjor: «de l'hort de casa»!). I tu, potser amb la pizza al forn, una muntanya de roba per planxar, i la tele de fons (que pecaminosament has encès perquè la nena número 1 no te'n faci cap de grossa mentre canvies la número 2), et preguntes per què els altres poden i tu prou feina tens d'anar passant. Ànims, no ets el primer que s'ho pregunta.
Justament aquí neix El perfeccionista a la cuina, un llibre introspectiu escrit i protagonitzat per Julian Barnes, ideal per als cuiners no competitius, els que, com el perfeccionista (i com jo!), vulguin «cuinar àpats bons i nutritius, no emmetzinar els amics, i ampliar lentament el repetori».
Jo sóc ben bé així: esclava encadenada a la recepta, seguidora prudent dels plats dels altres. M'encaro a les receptes noves amb velles inquietuds, començant per les paraules senzilles: quant és un bocí? Què vol dir una estona? Quan està ben fet? Avanço a poc a poc com un cargolet. Però de tant en tant, com el protagonista del llibre, m'aturo i miro enrere. I aleshores veig que la cuina ja no és un lloc de necessitat ressentida, sinó un espai de plaer tens i d'anticipació nerviosa. Els agradarà? Sortirà bé? Un dia miraré enrere i veuré que he fet un pas més. Que ja sé segur que el plat sortirà bé, i puc preocupar-me de quin vi hi va, i afegir notes als marges dels meus llibres de cuina. I n'estic segura, que arribarà aquest dia, perquè la cuina és lloc d'optimistes, a més de perfeccionistes.
                                                                                                                                    Maria

I tal com vam fer amb l'entrada anterior, si deixeu un comentari, ens podeu fer menció del llibre que més us ha agradat de tots els que heu llegit,  adherint-nos a Què llegeixes? Moltes gràcies.

dimecres, 18 d’abril de 2012

Tatin de pebrots amb formatge i tonyina {colors}



Dies enrere vaig llegir en una revista que els pebrots augmenten la vitalitat. Així que per posar-nos el cos al dia en aquesta primavera que ens deixa mig xafats havíem de fer alguna cosa. Pebrots! Això és el que necessitava per a fer aquesta recepta.
Per a quatre persones

Necessitarem: 
 - 1 paquet de pasta full
 - 3 pebrots de colors 
 - 1 paquet de formatge tipus "Philadelphia"
 - 1 llauna tonyina escorreguda, sense l'oli.

Farem:
Escalivem els pebrots de la manera que acostumem a fer-ho.
Un cop nets i polits els farcim amb la barreja que haurem fet amb el formatge i la tonyina.
Posem el forn a escalfar a 180º.
Tallem la pasta de full segons la mida de l'estri que utilitzem i tapem els pebrots.
Punxem quatre o cinc cops la pasta amb un ganivet perquè no s'unfli.
Enfornem durant uns 20', fins que estigui enrossida, cal que vigilem perquè els forns ja sabem que són diferents.
Traiem a taula amb una rialla. Com que fa dies que tinc la ballaruga al cos i em sento la reina de la meva cuina, ho faig amb la música d'Abba que em dediquen Dancing queen... i vinga, amb un vi fresc, ens l'empassem amb els ulls tancats.

Una última cosa : Ens agrada llegir i com que estem a pocs dies de Sant Jordi ens adherim a Què llegeixes? i us demanem un comentari de quin llibre us marcat amb la seva lectura. Ens agradarà saber-ho.
Jo us dic el meu, encara que guardo llibres de quan era petita, el llibre que més m'ha agradat: Mirall trencat de Mercè Rodoreda.



diumenge, 15 d’abril de 2012

Arròs al forn amb faves i pollastre {servit amb cava!}



En un principi volia fer un risotto, però després vaig pensar que aquesta manera de fer l'arròs està desbancant a d'altres, així que vaig recordar una recepta al forn de la meva mare i aquí la teniu.
Per a quatre persones

Necessitarem:
 - 4 tasses d'arròs fet que estigui ben solt
 - 1/2 pollastre rostit 
 - 200 g de faves 
 - 4 ous petits o 2  grans
 - 2 cullerades soperes de formatge parmesà ratllat
 - 2 cullerades soperes de mantega (per ofegar les faves)
 - uns dauets de mantega per a posar per sobre

Farem:
Posem l'arròs en un atuell que puguem portar al forn i que després vagi a taula.
Hi afegim el pollastre rostit desfilat i el seu suc.
Ofeguem les faves en una paella amb mantega.
Un cop cuites les barregem amb l'arròs.
Batem els ous i afegim el formatge ratllat.
Ho escampem sobre l'arròs i distribuïm la mantega tallada a dauets.
Enfornem uns 15 minuts, més o menys, a 180º.
L'oli del pollastre, l'ou i l mantega li confereixen una textura molt bona.
Una altra manera de menjar l'arròs.

Mentre el feia tenia posada la música de The Puppini Sisters. Ballava amb les seves cançons i quan han cantat In the mood, l'he tret a taula seguint el ritme... i hem brindat per la recepta del 15 amb un cava ben fresquet!


dilluns, 9 d’abril de 2012

La pomera {un arbre molt bonic}



La vida ha tornat al camp. Després del fred de l'hivern i com cada any la senyoreta Primavera ens torna a visitar i l'alegria (i també la meva al·lèrgia) es recupera amb els arbres fruiters que ens tornen a riure amb les seves flors. 

Els cirerers, les pomeres, els tarongers i molts d'altres tornen a oferir-nos l'espectacle del camp i que, de moment, és gratuït. Només cal que anem amb els ulls oberts i no ens perdem detall d'allò que la natura ens dóna. Tornarem a gaudir dels seus fruits saborosos.

La pomera està esplèndida i ja vaig pensant en fer quelcom amb les pomes que ens donarà. Gràcies.
Mentre escric escolto George Benson amb Golden slumbers...no, no té res a veure amb les pomes golden, però em va bé.



dilluns, 2 d’abril de 2012

Nyoquis de calçots {de la nostra terra}



Suposo que tothom que hagi vist El padrino III recorda l'escena de la Sofia Coppola i l'Andy Garcia fent nyoquis no l'oblida mai més. Avui n'he preparat amb uns calçots sobrers de la calçotada del dissabte. Us he de dir que m'ha sorprès gratament el gust de la pasta. Això sí, l'Andy no hi era i no m'ha pogut ajudar...
Per a sis persones

Necessitarem:
 - 300 g de calçots nets i tallats
 - 250 g de patates pelades
 - 170 g de farina
 - 50 g de maizena
 - 80 g de formatge parmesà ratllat
 - 1 ou mitjà
 - sal, pebre i nou moscada
a més a més d'acompanyament:
 - salsa de calçots
 - bacallà esqueixat
 - parmesà ratllat per a empolvorar

Farem:
Coem les patates al vapor i reservem.
Pelem els calçots i traiem la part verda.
En un gran bol hi posem la patata xafada, els calçots triturats i la resta dels ingredients, fent que quedi una massa homogènia.
Jo ho he fet amb la Thermomix.
Primer he triturat els calçots, convertint-los en una pasta i després amb tota la resta durant 2 minuts a velocitat 2.
Deixem reposar una hora tapat amb un drap.
En una taula enfarinada hi anem treballant unes boletes que aplanarem amb una forquilla.
Les posem sobre una safata amb un drap i tornem a deixar un parell d'hores de repòs.
Per a coure els nyoquis posarem aigua a bullir en una olla, amb un xic de sal, i quan arrenqui el bull els anirem abocant amb cura i quan surin, més o menys en uns tres minuts, els anirem traient i disposant en una safata per a servir-los.
Ara ja dependrà de la imaginació de cadascú per a posar-hi la salsa que ens vingui de gust.
Jo els fet de dues maneres: amb salsa de calçots i bacallà (boníssim) i els altres amb salsa de calçots amb formatge rallat sense res més. Ens han agradat tots dos. I també hi va bé un bon pesto, una salsa bolonyesa o qualsevol altre tipus de salsa per a pasta.

Mentre els feia pensava amb la cançó que canta a la pel·lícula Al Martino, To each his own, quina delícia de música, amb una mar de sensacions...