dilluns, 1 de febrer de 2016

Rostit de costella de porc amb peres {increïble!}



Encetem el mes amb una fantàstica recepta de la Carme Ruscalleda que és al núm. 34 de la revista Cuina. Nosaltres l'hem fet seguint els passos al peu de la lletra. Unes costelles que són bones no, boníssimes. Cruixents i que es poden menjar amb els dits. I què dir de les peres! Aquí sí que hem fet un petit canvi: no teníem aiguardent de pera i l'hem substituït per una ratafia que vàrem comprar a la jornada que del passat dia 23 al Born, amb la col·laboració de la revista Descobrir, dedicada a l'Alta Ribargorça. Un plat deliciós que no us decebrà. Per a quatre persones,

Necessitarem:
 - 800 g de costella de porc
 - 800 g de peres conference
 - 200 g de sucre
 - 50 ml de vi ranci o brandi
 - 50 ml de ratafia  (o de licor de pera)
 - oli d'oliva verge extra, sal, pebre i una llimona

Farem: 
Un consell: quan aneu a comprar les costelles demaneu que siguin de la part més polida, molsuda i descarregada d'os, és la part ideal per a cuinar aquest rostit.
Comencem:
Posem la costella tallada en una plàtera de forn on càpiguen tots els talls plans.
Els amanim amb un raig d'oli d'oliva, salpebrem i cap al forn preescalfat a 190º C, durant 30 minuts.
Retirem la plàtera del forn, la ruixem amb el brandi, tombem els talls de costella i continuem coent a 150º C durant 45 minuts més.
Mentrestant preparem les peres, fent unes boles grosses amb l'ajut de l'estri especial per a formar-les.
Les tindrem en aigua amb el suc d'una llimona, l'àcid les mantindrà amb un bonic color blanc, fins que les posem a l'almívar que preparem.
Posem al foc un litre d'aigua, els 200 g de sucre i la pell de la llimona, i quan arrenqui el bull, hi tirem les boles de pera, que deixarem coure durant uns 5 minuts.
Tot seguit les traiem del foc i hi incorporem la ratafia.
Per a acabar el rostit, saltem lleugerament les boles de pera ben escorregudes en una paella amb un raig d'oli, salpebrades i les deixem fins que aconsegueixin un color daurat.
Les incorporem a la plàtera de costelles rostides, hi tirem cinc cullerades del suc de la cocció de les peres, que desfarà la gelatina enganxada al fons de la plàtera i es convertirà en una salsa ben perfumada i olorosa.
Ho deixem coure al forn 150º C cinc minuts més. 

Casualment, a la mateixa revista hi trobem una entrevista a Carme Ferrer, del Celler Bàrbara Forés de la Terra Alta. Em fa feliç fer el maridatge amb el nostre plat perquè m'agraden els seus vins. Us proposo una varietat de morenillo, el Templari Bàrbara Forès 2013, de color cirera intens i aromes de fruita roja madura i fruits de sota bosc. 
Abans ens havíem menjat uns quants calçots, tendríssims, del nostre hort. 
Dinar rodó!

El nostre pensament se'n va a Brasil tot el mes de febrer com cada any... fevereiro é Rio de Janeiro. O meu guri, Chico Buarque



dilluns, 25 de gener de 2016

El perquè d'un blog de cuina {el meu post 400 ❤︎}



Avui arribem a l'entrada 400 del blog. Des d'aquí us vull donar les gràcies a tots els que em seguiu, dia rere dia, en qualsevol mitjà de la xarxa: Twitter, Facebook, Instagram, Google i d'altres. Estem contents de tot el recorregut que hem fet junts i encara que suposa un esforç sabem que sempre hi sou. Parlo en plural perquè tant a casa com rere la pantalla sempre estic acompanyada. Cuino i fotografio, els de casa ho tasten, la Violeta que m'inspira i m'ajuda fent de model i vosaltres que ho mireu.
Algun cop m'han preguntat el perquè d'un blog de cuina i això ho contesto ara mateix: és la meva  afició. La fotografia m'ha agradat des de sempre, influenciada pel meu pare que em va regalar la primera càmera quan vaig fer catorze anys i anys després em va donar la seva de gran format. Les guardo com un tresor. Gràcies papa. Vinc del món analògic i m'he hagut de passar al digital. Un gran salt molt gratificant. 
Perquè de cuina? Per a posar en pràctica tot el que vaig aprendre estudiant fotografia i perquè gaudia molt quan plasmàvem el menjar. De sempre ens ha agradat la bona taula i per a tenir-la cal fer-la. Cuinar i fotografiar són les nostres aficions. Tenim una taula senzilla, de verdures del nostre propi hort i amb productes de proximitat. Som de cuina pobra i quan diem  això volem dir que fem els plats amb pocs ingredients per a no treure el gust uns als altres. Trepitgem el nostre territori per a conèixer tot allò que tenim aquí. Cuinem amb oli d'oliva verge extra de la nostra terra, amb peixos de la nostra mar Mediterrània i amb productes de temporada tot seguint el temps. Mengem un poc de molt i un molt de res. I cuinem sense cap pretensió que la de compartir. N'hem après molt dels llibres i revistes que tenim. Només cal practicar i si no surt a la primera, segur que a la segona serà millor. La tercera ja serà de premi. El nostre únic objectiu és fer-vos partícips d'allò que fem i veure que a la cuina s'hi està molt bé. I ho he d'agrair a la meva mare de qui vaig aprendre molt. Gràcies mama. El seu fricandó era insuperable. L'heu fet mai tot sentint Bach? Jo sí i no el sé fer d'una altra manera. Proveu-ho. La sinestèsia que es produeix entre música i flaire és sublim. 
I què seria el nostre blog sense la música. No concebo viure sense ella. Em ve de família i per a mi, orna i omple l'espai, hi posa color. De fet, recordo les cançons que m'han acompanyat en els moments especials de la meva vida. Tots tenim la nostra banda sonora. I ens agrada acompanyar les receptes amb la seva pròpia música. De vegades tenen a veure amb el plat, d'altres senzillament l'escoltem en el moment que estem escrivint. Crec que quan vius intensament la vida t'ho agraeix per això avui ens acompanyarà una gran compositora i sambista brasilera, de Rio de Janeiro, Dona Ivone Lara que té 95 anys. I perquè crec que és un exemple que quan estimes allò que fas, i ho comparteixes, vius d'una altra manera. Escolteu-la a Sonho Meu -somni meu- cantant junt amb els millors sambistes de Brasil. El meu Brasil. És una de les cançons que em conec la lletra sencera, que per cert és preciosa.
I recordar finalment, sobretot, que sense vosaltres, sense els que em visiteu i que m'ho feu saber, aquest blog no seria res. I que estic molt contenta d'haver conegut persones extraordinàries, afegides als amics de sempre, amb aficions comunes i que també segueixo des del silenci: el meu temps no dóna per a més.
Gràcies a tots per ser-hi,
Nani