dimarts, 26 d’abril de 2016

Rosbif de tonyina {contrast saborós de temperatura}



En el post anterior us parlàvem de la nova revista Cuina que tant ens ha agradat. I és que us he de dir que amb aquesta revista, les guardo totes, he après a cuinar molt. I que de tant en tant comparteixo alguna recepta de números antics. Avui en portem una de David Lienas i que pertany al número 78. És d'un article on parlen de les cocottes per a cuinar sense pressa, dels seus avantatges, dels diferents materials de què estan fetes i de les tècniques de cocció. Entre totes les que hi ha al reportatge he triat un rosbif de tonyina que no havia fet mai i que ha resultat molt bo. Va, ens hi posem i el fem per a quatre persones.

Necessitarem:
 - 300 g de ceba
 - 50 g de tomàquets secs
 - 500 g de tomàquets pelats i sense llavors
 - 1 branqueta de farigola
 - 150 g d'olives negres mortes d'Aragó sense pinyol
 - oli d'oliva verge extra
 - un tros de pit o llom de tonyina de 900 g
 - 50 ml de brandi
 - 1 all
 - sal i pebre negre
 - sucre
 - pebre vermell picant

Farem:
El tall de llom de tonyina ha de ser net i lligat com si fos un rodó de vedella.
Per la qüestió de l'anisakis l'hem congelat durant 24 hores.
Hidratem els tomàquets secs amb aigua freda.
Quan s'hagin estovat els amanim amb oli i els reservem.
Pelem i tallem la ceba a làmines d'1 mm, rodanxes tallades a contra fibra (perpendiculars a les franges  de fibra de la ceba) i reservem.
Piquem els tomàquets fins i reservem.
Trinxem les olives fines i reservem.
Posem a escalfar una cocotte amb una mica d'oli d'oliva, salpebrem la tonyina i l'enrossim a foc viu per tots els costats, l'escorrem i reservem.
A l'oli en què hem fregit la tonyina hi posem la ceba i l'ofeguem a foc lent, amb la cocotte tapada.
Quan sigui ben rossa, hi afegim l'all picat i deixem que s'ofegui.
Un cop sigui transparent i faci olor, abans que s'enrosseixi, hi barregem el tomàquet i un polsim de pebre vermell picant.
Coem el sofregit a foc mitjà i amb la cocotte destapada perquè s'evapori l'aigua del tomàquet.
Salpebrem i rectifiquem l'acidesa amb una mica de sucre, abaixem el foc, afegim la farigola i tapem la cocotte, deixant coure a foc ben lent fins que obtinguem un sofregit concentrat.
Hem de tenir cura quan obrim la tapa de la cocotte perquè sortirà vapor i ens podríem cremar.
Caldrà anar remenant el sofregit de tant en tant per tal que no s'enganxi.
Quan tinguem una mena de puré, afegim els tomàquets secs, les olives i la tonyina.
Reguem el peix amb el brandi i l'enfornem tapat, al forn preescalfat, durant uns 7 minuts a 250º C.
El deixem refredar i li llevem el fil de cosir.
Tallem la tonyina no gaire gruixuda i deixem que es dessagni sobre paper absorbent.
Servim el peix fred i el sofregit calent.

Amic dels cirerers, Pau Vallvé.

I demà serem a Alimentaria 2016, en la seva 40 edició, amb un showcooking a l'estand de Caldos Aneto on farem una recepta del blog. Si hi sou, espero la vostra visita a les 17 h!



divendres, 22 d’abril de 2016

El Dia de la Terra {i la nova revista Cuina}



Avui se celebra en diversos països del món El dia de la Terra i nosaltres hi volem posar el nostre gra de sorra tot fent-nos càrrec de la necessitat d'estimar el nostre planeta i tenir cura de no malbaratar els recursos que tenim a mà. Intentem ser respectuosos amb el medi ambient tot cuidant el nostre entorn. Una de les coses que ens produeixen més plaer és menjar-nos algun producte que cultivem en el nostre petit hort urbà. Ara mateix hi tenim enciams, pastanagues, tomàquets que ja han florit, bledes i unes quantes herbes que perfumen els nostres plats. I parlant d'herbes: avui ha sortit la nova revista Cuina. Amb un format diferent i molt innovador volem felicitar a tots els que ho han fet possible. Més receptes, més seccions, més pàgines. Us la recomano. Cuina, menjar-beure-viure, tot allò que ens agrada fer amb un disseny molt bonic i, tal com diu en Josep Sucarrats a l'editorial, s'havia de renovar perquè quan van sortir al carrer, fa quinze anys, menjàvem d'una altra manera. I per això el Cuina ha canviat. Ha canviat amb i per a nosaltres i perquè ens hi sentim com a casa. Josep, tingues segur que així serà. M'ha agradat molt l'article de les herbes mediterrànies. Nosaltres que cuidem i mimem les nostres. Així que agafem el compromís de continuar estimant el nostre hort i demanar-vos que us feu un en un racó i veureu com n'és d'agraït veure com surten els cultius. I pel que sembla, tindrem amb la revista un bon aliat.

Nuvole bianche, Ludovico Einaudi.